Policroma

La llum de l'albada s'endevinava per damunt dels edificis grisos i idèntics. Tot allò que l'envoltava era gris i tosc, sense cadència, sense sentit. Sense vida, al capdavall. El despertador que acabava de fer callar era de plàstic grisenc. El seu cobrellit, necessari durant tantes apàtiques nits de fred, era del color del plom. Es va aixecar del llit, amb lentitud, amb desgana (total, per a què?) i va fer els tres passos que la separaven de la finestra. Feia un dia lleig, d'aquells que sembla que el cel t'estigui a punt de caure al damunt de tan gris com és. Badallant, va agafar el manyoc de roba que havia deixat preparat la nit anterior damunt la cadira i va gandulejar fins al bany.

No és que la dutxa la reanimés del tot, però mentre s'assecava rítmicament amb una tovallola color perla els seus moviments anaven agafant vitalitat. Es va vestir de pressa, de manera mecànica, amb la tranquil·litat d'aquells que porten la mateixa roba cada dia. La imatge que el mirall li retornava era la de sempre: llarga i grisa. Es va rentar les dents abans de sortir de casa i va baixar un parell de carrers, trepitjant silenciosament les llambordes grisoses fins a arribar a l'estació de Metro. El vagó que va agafar havia estat blanc temps enrere, però enguany era cobert de pols i brutícia.

Va arribar d'hora, com cada dia. Les classes eren obertes, però ningú transitava els passadissos encara. Les aules feien olor de net. Com cada matí, s'assegué a la seva cadira, al bell mig de la classe, i va treure del calaix el seu quadern gris. Fins que la gent no va començar a arribar, deu minuts més tard, l'únic so que havia omplert el lloc havia estat el del seu bolígraf vermell dansant sobre paper.

Dolly

Estaba rota. No lo supe hasta verla de cerca, pero sí, no era más que un despojo de lo que había sido. Y lo que había sido era magnífico, pero ya no era nada más que una muñequita rota, con la pintura desgastada y los rizos desechos. En otros tiempos esa pintura marchita había sido delicadamente trazada sobre su piel de alabastro, y su cabello caoba oscuro se entretejía en fuertes bucles. Pero ahora yacía sobre sus hombros, enmadejado como si alguien la hubiera sacudido, dando bandazos, antes de dejarla caer. Al acostarla, sus ojos se cerraban, igual que antes, pero ya no lo hacían con la misma cadencia; y su vestido, tan gracioso y almidonado, se había vuelto ralo y descolorido, como su pintura y su pelo. Como ella misma.

A veces echo de menos aquella preciosa muñeca resplandeciente, y desearía cambiarla por este guiñapo. Pero ya no puedo, y en el fondo, aunque me pese, es mi querido guiñapo. Mi precioso guiñapo, para los demás; princesa para mí.

Capes

No t'enganyis, no hi ha res a sota de tot això. A tu t'ho sembla, com als demés, però en realitat no hi ha res. És perquè us resulta més fàcil no pensar-hi, i fer-vos a la idea que sóc com tots vosaltres. No passa res, no és culpa teva. Ni seva, ni meva. Són coses que passen, i no tots som iguals. Veus? Tu tens els cabells d'un color, i jo els tinc diferents. Tot funciona de la mateixa manera. Encara que a primera vista sí que puguem semblar iguals... No estem fets igualment. Les primeres capes, sí que són similars, al menys. Si em descordo la camisa, cau a terra de la mateixa manera que la teva. Si ens gratem el braç, amb força, la sang no trigarà a brollar. Hem traspassat la epidermis i topat amb la dermis. Ho sabies, que la epidermis no té rec sanguini? No, per a cap de nosaltres. No, per a mi tampoc. Però la dermis és uns vint cops més gruixuda, i un cop la travesses, trobes la hipodermis, composta bàsicament per lligaments i greix. Si segueixes furgant hi ha la fàscia, que revesteix els muscles, per entremig hi hauràs trobat venes i artèries. Fins aquí som iguals. Tu i jo. Tots. Sota el muscle, toparàs amb el cúbit o el radi.

Però, i més enllà? Ja no m'hi queda res.

Ho veus? En el fons, per molt que em vulgueu enganyar, no sóc com vosaltres. Sóc una estructura dissenyada a la perfecció. Però estic buida per dins. No hi ha res a protegir.

Tabula Rasa

Bé, no és el primer cop que començo un bloc, i de fet aquest mateix ja ha estat 'desflorat' abans, però he decidit esborrar-ho tot per començar de nou. De vegades cal fer aquestes coses, fer un 'reset', o com a mi m'agrada anomenar-ho, una 'Tabula Rasa'.

M'agrada la idea de la 'Tabula Rasa'. Tant de bo tot fos igual, i amb tot poguéssim fer el mateix. Hi ha moltes coses que m'agradaria esborrar d'un cop de mà, però per desgràcia la vida no porta un botó de 'delete' incorporat. Si el tingués, però, em passaria el dia prement-lo, i no crec que llavors visqués gaire. Molts cops passa, això, que ens preocupem tant de com estem vivint que no vivim en absolut. I em pregunto, llavors què és el que fa que no vulguis morir? És l'esperança d'encertar-la algun dia?

Quan vas prement les tecles, tard o d'hora, arribes a la correcta, no?