-M’ho vas prometre! –vaig escopir amb ràbia.
-De què cony parles?! Fa mesos que me’n vaig anar! I no se t’ha acudit reaccionar fins ara?
Tenia raó, no sabia exactament quans dies feia que la casa havia quedat buida, però passaven del centenar. L’estaquirot d’americana negra ens observava per torns, sense saber ben bé què fer. Podia sentir la respiració d’ella, agitant-se cada cop més, alimentant-se de la seva ira. Això em va cabrejar molt. No sé què s’hauria pensat, no pots prometre quelcom i després quedar-t’ho, o inclús pitjor, donar-li-ho a un altre! Quina classe de puta fa això?
-Saps perfectament perquè vaig fotre el camp!
Si, sempre li havia agradat tirar-me les coses en cara, era la seva especialitat. És meravellosa la capacitat que tenen les dones per recordar els teus errors més ínfims. Per no parlar dels no tan ínfims. I si, també és cert que sabia el motiu pel qual va marxar. No puc dir que la culpés, ho vaig entendre. Però això... Això era molt diferent. Una cosa és que marxés de casa. Ho podia assumir. Però trobar-me-la així, pel carrer, agafada de la mà d’un desconegut... No era just. Tot el que havia existit havia quedat reduït a cendra, en podia notar el gust a la punta de la llengua.
-Només vull el que em vas prometre. Me’l vas prometre a mi, no a ell.
-Ets boig –les ninetes dels ulls se li van dilatar de por.
Tot va ser molt fluid: el moviment del meu braç, la incisió de la fulla, l’esgarip de l’imbècil de l’americana negra. El molt inútil no va intentar ni aturar-me, es va quedar gelat on era. Sabia que era un inútil, i ella també ho sabia. No va girar la cara per mirar-se’l abans de morir. Els seus ulls es van fixar en els meus mentre la meva mà dreta furgava. No va intentar defensar-se, simplement es va deixar fer. I si va actuar així és perquè en el fons, sabia que jo tenia raó. Encara em devia alguna cosa. Després els seus ulls es van aclucar i va caure a terra a pes mort. M’era igual, se la podia quedar, ara ja era seva.
No vaig sentir el primer crit fins a ser uns vint metres lluny d’ell. ‘A la merda’, vaig pensar. Ja tenia el que volia, el que sempre havia volgut. Gotes de sang gairebé negra encara brollaven de dins el seu cor i se m’escolaven per entre els dits, deixant un caminet sobre les llambordes que aviat es difuminaria.
