La llum de l'albada s'endevinava per damunt dels edificis grisos i idèntics. Tot allò que l'envoltava era gris i tosc, sense cadència, sense sentit. Sense vida, al capdavall. El despertador que acabava de fer callar era de plàstic grisenc. El seu cobrellit, necessari durant tantes apàtiques nits de fred, era del color del plom. Es va aixecar del llit, amb lentitud, amb desgana (total, per a què?) i va fer els tres passos que la separaven de la finestra. Feia un dia lleig, d'aquells que sembla que el cel t'estigui a punt de caure al damunt de tan gris com és. Badallant, va agafar el manyoc de roba que havia deixat preparat la nit anterior damunt la cadira i va gandulejar fins al bany.
No és que la dutxa la reanimés del tot, però mentre s'assecava rítmicament amb una tovallola color perla els seus moviments anaven agafant vitalitat. Es va vestir de pressa, de manera mecànica, amb la tranquil·litat d'aquells que porten la mateixa roba cada dia. La imatge que el mirall li retornava era la de sempre: llarga i grisa. Es va rentar les dents abans de sortir de casa i va baixar un parell de carrers, trepitjant silenciosament les llambordes grisoses fins a arribar a l'estació de Metro. El vagó que va agafar havia estat blanc temps enrere, però enguany era cobert de pols i brutícia.
Va arribar d'hora, com cada dia. Les classes eren obertes, però ningú transitava els passadissos encara. Les aules feien olor de net. Com cada matí, s'assegué a la seva cadira, al bell mig de la classe, i va treure del calaix el seu quadern gris. Fins que la gent no va començar a arribar, deu minuts més tard, l'únic so que havia omplert el lloc havia estat el del seu bolígraf vermell dansant sobre paper.
