Capes

No t'enganyis, no hi ha res a sota de tot això. A tu t'ho sembla, com als demés, però en realitat no hi ha res. És perquè us resulta més fàcil no pensar-hi, i fer-vos a la idea que sóc com tots vosaltres. No passa res, no és culpa teva. Ni seva, ni meva. Són coses que passen, i no tots som iguals. Veus? Tu tens els cabells d'un color, i jo els tinc diferents. Tot funciona de la mateixa manera. Encara que a primera vista sí que puguem semblar iguals... No estem fets igualment. Les primeres capes, sí que són similars, al menys. Si em descordo la camisa, cau a terra de la mateixa manera que la teva. Si ens gratem el braç, amb força, la sang no trigarà a brollar. Hem traspassat la epidermis i topat amb la dermis. Ho sabies, que la epidermis no té rec sanguini? No, per a cap de nosaltres. No, per a mi tampoc. Però la dermis és uns vint cops més gruixuda, i un cop la travesses, trobes la hipodermis, composta bàsicament per lligaments i greix. Si segueixes furgant hi ha la fàscia, que revesteix els muscles, per entremig hi hauràs trobat venes i artèries. Fins aquí som iguals. Tu i jo. Tots. Sota el muscle, toparàs amb el cúbit o el radi.

Però, i més enllà? Ja no m'hi queda res.

Ho veus? En el fons, per molt que em vulgueu enganyar, no sóc com vosaltres. Sóc una estructura dissenyada a la perfecció. Però estic buida per dins. No hi ha res a protegir.