No hay nada que me joda más que el darme cuenta de que llevaba razón desde un principio. Aún espero que alguien me demuestre que mi lado cínico y pesimista se equivoca. Y ya van 24 años.
Desde siempre la gente me ha dicho que no se puede ir así por la vida, que qué triste el no esperar nada de nadie ni creerse nada de lo que puedan decir, pero joder, lo triste no es que yo sea así.
Estando yo tan tranquila fregando mis platitos suena el teléfono. Llevo inscribiéndome en ofertas de empleo desde junio, y toda esperanza está ya perdida, así que me sorprendo gratamente cuando al otro lado de la línea una chica de voz monótona me comenta que llama porque me inscribí en una oferta de ayuda al pasaje en el aeropuerto.
-Sí, me inscribí, pero ¿has dicho en el aeropuerto?
-Sí.
-No tengo carnet (se lo digo porque en las ofertas para el aeropuerto te lo piden siempre, años de experiencia me avalan)
-¿Entonces, para qué te apuntas? (tonito borde, me está tocando el cimbrel)
-Pues porque en la oferta no decía nada de que fuera en el aeropuerto.
-¡¿Hola?! ¡¿Ayuda al pasaje?! (esta tía se ha creído que estamos en el ghetto, casi la puedo ver moviendo la cabeza de lado a lado)
-¿En la escuela de modales no te enseñaron que el pasaje puede ir en barco o en tren, también?
-¿Qué has dicho?
-Vaya, veo que tampoco practicásteis comprensión oral.
-Oye... Tú... Ehh...
-Ehm ehm ehm, lo siento, no hablo subnormal, supongo que no soy una buena candidata para que me entrevistes.
-...
CLIC.
Me cago en la puta, aquí no conseguiré trabajo nunca, pero qué coño... Parafraseando a una buena amiga mía, nada me había proporcionado nunca tamaño placer sexual.
L'Anna havia tingut allò que es coneix popularment com 'un dia de merda'. La crisi financera estava afectant l'empresa on treballava de manera brutal, i els pocs que no havien estat despatxats s'afanyaven a putejar els companys intentant demostrar el seu valor laboral. A més, el temps no acompanyava, i a pesar de la humitat i els núvols, encara feia calor, fet que provocava discussions de proporcions èpiques a l'oficina per a decidir la temperatura del termòstat. Desafortunadament per a l'Anna, la majoria dels seus companys eren homes i avui havien aconseguit apujar l'aire fred fins a assolir una temperatura ambient de divuit graus. A l'autobús de tornada a casa, sobre les set del vespre, va començar a notar la típica sequedat de la gola i la inflamació nasal i va maleir en silenci els ossos dels seus companys. Mirant amunt i avall, passant els ulls per damunt de tots aquells desconeguts, va fixar-se en un homenet petit i calb que seia a l'última filera. S'encorbava amb les espatlles arrodonides sobre la bossa blanca que duia a la falda. L'Anna va pensar en com de trista deuria ser la vida d'aquell home d'ulls negres i ulleres de cul de got. Aparentava tenir uns vuitanta anys, tot i que probablement era més jove. Lentament, l'home va treure de la bossa una capseta allargada, blanca també, i la va obrir curosament amb uns dits llargs i ossuts. Encuriosida, l'Anna va estirar el coll per a veure'n el contingut.
Era una miniatura. D'un vagó de tren. L'Anna no hi entenia, però semblava un model antic. Ella no ho sabia, però era una rèplica exacta del ferrocarril que circulava entre Barcelona i Mataró l'any 1960. Va observar com l'home feia lliscar els dits per damunt del metall lluent, acariciant-ne les finestretes i les rodes diminutes. Aliè a tot allò que l'envoltava, va regirar la miniatura diverses vegades, escrutant-la des de tots els angles possibles, com si volgués comprovar el seu nivell de veracitat. Un cop més, l'Anna va sentir llàstima per ell, i per la buidor que deuria impregnar la seva vida si als vuitanta anys necessitava comprar joguines com la que duia a les mans. Poc a poc, l'home va desar el vagó a la capseta, la va tancar amb delicadesa i la va tornar a ficar dins de la bossa blanca, mentre somreia. L'home li somreia a la bossa, els ulls arrugant-se-li a les comissures, com si d'un ésser estimat es tractés. De cop i volta, no va semblar tan vell ni tan trencadís, si no exultant. L'Anna va trigar uns segons a comprendre que aquella joguina no era si no un memento d'alguna cosa especial, quelcom de fantàstic que aquell homenet havia experimentat al menys un cop a la seva vida. Una cosa tan gran que, molts anys després, encara el feia somriure, com si fos boig, enmig d'una riada de desconeguts. I què podia ser, allò tan magnífic i transcendent, si no algú altre? Al cap i a la fi, què són els trens sense la gent que hi viatja dins?
Va estar punt de passar-se la parada. Sense deixar de mirar l'home de l'última filera, va baixar del bus i es va ajustar el mocador que duia penjant del coll. Quan el vehicle va arrencar, el va perdre de vista. L'home encara somreia. Enfilant el camí cap a casa, l'Anna va deixar de sentir llàstima per aquell desconegut. Per un instant, com si s'hagués tornat boja, va desitjar ser una miniatura d'un vagó de tren, per sentir al menys un cop a la seva vida la completa adoració que aquell tros de ferralla havia rebut entre les mans d'aquell viatger misteriós.
El 20 de setembre de 1960, la senyoreta Anna Montfort, de divuit anys d'edat, seia al tren direcció Mataró, al costat de la finestra. Observant com passava el paisatge, al que a ella li va semblar una velocitat vertiginosa, no es va adonar del desconegut que la vigilava des d'un parell de fileres més endavant. Quan per fi va coincidir amb els ulls negres del noi va apartar-ne l'esguard ràpidament, pregant perquè les galtes no se li tornessin vermelles. Encuriosida, però, va tornar a mirar-se'l, dissimuladament. Ell li va somriure, i en quan va veure com se li arrugaven les comissures dels ulls, l'Anna no va poder evitar de somriure també. L'Ernest Desvilar tenia vint-i-un anys i tota una vida per davant.
"This little girl, 6 years old, was taking drawing lessons, and she never paid attention, but one day she did. The teacher, fascinated, approached her and asked her what she was drawing. 'I'm drawing a picture of God', she said. 'But nobody knows what God looks like', answered the teacher; and the girl said: 'They will in a minute'"
Dicen las malas lenguas (y con ello quiero decir mi padre), que en la puerta del campo de concentración nazi en Auschwitz había una placa que rezaba en alemán: El trabajo os hará libres. Qué cachondos, los putos nazis. Si es que... Tú dale a Fritz una gorra de plato y te cuenta unos chistes que te meas.
Anyway...
El empleo es algo curioso. Cuando no lo tienes, lo buscas desesperadamente, y cuando lo tienes, te cagas en él. Es inevitable, no hay buenos empleos. Los hay 'no tan malos', y ésos son a lo mejor que podemos aspirar. Me niego a creer que alguien es feliz trabajando. A excepción de los grandes hijos de puta, pero ése es un tema a parte. Yo personalmente he trabajado en cinco empresas distintas, desempeñando funciones tan estúpidas como necesarias. He barrido suelos, fregado menaje, atendido a guiris y comprado pipas con sabor tex-mex a ávidos representantes de Churruca. A saber, he sido:
-Dependienta en una tienda molongui-gótica.
-Dependienta en un videoclub cutre.
-Encuestadora telefónica.
-Teleoperadora de Pizza Hut (pongo el nombre porque ya no existe).
-Dependienta en una panadería.
¿El curro que más me gustaba? El videoclub. ¿Las peores condiciones? También el videoclub. ¿Más productos robados? Eeeeeefestiviwonder, el videoclub. Fueron tres meses interesantes, aunque terriblemente insípidos a nivel bancario. Supongo que la estantería llena de pelis que tengo delante ahora mismo no es más que la recompensa natural del karma por haber aguantado noventa días bregando con gente que duda entre alquilar 'La leyenda del Zorro' o 'Soñando, soñando, triunfé patinando' (acertadísima traducción, por cierto, del título original: Ice princess). Luego los cajeros automáticos están llenos de filólogos homeless, claro. Aunque bueno, puede que eso sea la recompensa natural del karma por haber estado cuatro años aprobando exámenes con la punta'l nabo.
