dimecres, 23 de març del 2011

J

Tothom deia sempre que estava amargat. Jo al menys, ho havia sentit tota la vida. I la veritat és que ho semblava. No era el tipus de persona que desperta les ganes de somriure, ni de relacionar-s'hi. Massa jove per ser vell, massa gran per ser nen; no tenia un lloc per encaixar, i fins i tot jo, asocial per naturalesa, el veia massa absent de la pròpia realitat com per identificar-m'hi.
La primera conversa va deixar clar que no anàvem enlloc, i no obstant, va omplir un buit massa ample com per passar desapercebut. En queden molts, de buits; buidor que ningú més ha sabut omplir, fins ara.
Ell no és ningú. Jo no sóc ningú. Però som nosaltres.

L'atzar és un cabró, J. Potser per això simplement s'està enfotent de tu i la cosa no anirà a pitjor. Vull creure que així serà, perquè pensar en el contrari em fa massa por i m'engrapa les entranyes massa fort. No vull imaginar-me un món sense tu. Encara que no riguis mai, ets un molt bon motiu per somriure, i si un dia no hi ets, una part de mi se n'haurà anat amb tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada