Torna cap a
casa, amb el rajolí de sang assecant-se-li sobre el llavi. No pensa en mentides
per dir als pares, sap que no els veurà fins ben entrat el vespre. Coixeja
lleugerament, encara li couen els ous de la puntada de peu. No ha estat
malament avui, probablement tenien pressa.
No s’ho ha
callat, fa mesos que ho va dir. La seva tutora, amb tota la bona fe del món, va
parlar amb els altres. Després, amb els seus pares. Però res. Se li van riure a
la cara, diu ella. Al cap i a la fi, què podia fer ella si els agressors tenien
catorze anys i escaig.
‘Ignora’ls’,
li diu la mare, ‘Si no els fas cas es cansaran’.
Però no es
cansen mai, al contrari. Com més intenta suar de la seva cara, més viciosos es
tornen, com gossos de presa.
‘Doncs t’hi
enfrontes’, diu el pare, ‘A la meva època aquestes mariconades s’acabaven amb
un parell d’hòsties’.
I mira que ho
provava, però sempre anaven junts.
Abans
d’arribar al portal es mira el banc mig podrit de sempre, envoltat de closques
bavejades de pipes de gira-sol. S’hi asseu, de manera excepcional, i sense
adonar-se’n li comencen a rodolar les llàgrimes galtes avall. No somica, només
plora. Deixa anar l’amargor que el corromp per dins i deixa que la soledat l’inundi.
Una desconeguda s’atura, entendrida per aquella cara rodoneta tan trista, i li
ofereix un mocador de paper, que ell accepta, avergonyit. Ella no s’asseu, i
ell se’n sent agraït. No vol explicar els seus problemes. No vol parlar més.
‘Res no dura
per sempre’, xiuxiueja ella abans d’allunyar-se.
I aquesta
simple frase el manté despert tota la nit, barrinant, barrinant, fins que és
hora de tornar a l’institut. Segueix tenint por, segueix sense saber com
acabarà tot, o simplement, si acabarà.
Però ja no se
sent sol.
L’acompanya
la fredor esmolada de la navalla dins la butxaca.
